El vídeo surt car 1


Tot i que estudi rera estudi Nielsen constata que el consum de vídeo no para de créixer, el negoci de la producció audiovisual no està experimentant, ni de lluny, aquest fenomen. Cada minut es pengen 300 hores de vídeo a YouTube i cada any la gent veu un 50% més de vídeo que l’any anterior.

És clar, doncs, que el creixement de la producció audiovisual és espectacular. El què no tinc tan clar és com l’antiga manera que tenim d’entendre aquest negoci encaixa amb l’escenari actual .

Provant d’entendre aquest escenari, que fa temps que vivim, em venen moltes preguntes al cap. La primera sempre és: Som idiotes? Vull dir, el nostre camp professional està experimentant un creixement bestial i qui s’està forrant són els “informàtics”? Quin paper tenim els creadors de contingut en tot aquest enrenou?

“el nostre camp professional està experimentant un creixement bestial i qui s’està forrant són els “informàtics”?”

La segona pregunta que ve a continuació és: Una cosa de la qual se’n pengen 300 hores gratuïtes cada minut, té valor? Ja sé que el tema senyal-soroll (o gra-palla per qui ho prefereixi) és un debat en sí mateix però, a veure, de debò: Quant val un minut de vídeo enmig d’aquesta galàxia de continguts? Què dota de valor el producte audiovisual? Què el converteix en quelcom comprable?

La pregunta que segueix és: Com es fa per trobar la persona que donarà valor al teu minut de vídeo enmig d’aquesta galàxia? M’explico, la gent et paga perquè valora el que li ofereixes. Com, doncs, localitzes aquestes persones? Com localitzen elles el teu contingut o la teva capacitat de produir-lo?

La darrera pregunta (que vull incloure en aquest article) és: Per què els negocis europeus no estan utilitzant el vídeo de manera massiva? Nielsen és americana. Els americans ja fa temps que saben que la gent no llegeix. Els americans ja fa temps que han notat que molta gent va amb transport públic i que mentre fan això miren el mòbil. Els americans ja fa temps que estan produint vídeo per tots els mitjans possibles. Què passa aquí Europa?

“Els americans ja fa temps que estan produint vídeo per tots els mitjans possibles”

Doncs passa que el vídeo és car. La manera que tenim de fer vídeo és cara i les pretensions de la gent no concorden amb l’esforç econòmic que estan disposats a assumir. Aquí entra en joc un terme interessant: Valor de producció. Valor de producció vol dir, ras i curt, com de car es veu un vídeo.

La revolució de l’equipament digital agilitza el procés de producció,  permet equips més lleugers abaratint, així, els costos, sí;  però resulta que per moltes produccions els costos de l’equipament que estalviem suposen una part molt petita del pressupost total.

Dit d’altra manera, si fas tallar un carrer de Barcelona, llogues un Ferrari, un tio guapot, una tiarra espectacular i un bulldog francès, no ho gravaràs amb l’Iphone. O sí, hi ha snobs per tot, però vaja, la idea és que si et gastes un dineral en muntar el set t’assegures de captar-ho de la millor manera possible.

“si fas tallar un carrer de Barcelona, llogues un Ferrari, un tio guapot, una tiarra espectacular i un bulldog francès, no ho gravaràs amb l’Iphone”

El què és car del vídeo és el el Mise-en-Scène, és a dir, “el què es veu”. Un cop has invertit una fortuna en preparar una “escena” t’assegures tots els recursos humans i tècnics per assegurar-te de captar-la a la perfecció.

El vídeo és car. Millor encara, la manera d’entendre el vídeo que heretem del cine és cara. Les coses cares només se les poden permetre uns quants. No parlo ja de ficció, parlo de vídeos, per exemple, empresarials. La cafeteria Estel Vic d’aquí sota casa no es pot permetre tallar un carrer, llogar un ferrari etc. De fet, no es poden permetre fer venir la Mariona Ribas i el Quim Gutiérrez i gravar-los amb una 5D mentre gaudeixen de la seva gran varietat de cafès, pastes i dolços. Si fas venir aquests dos, t’has d’assegurar de gravar-ho a la perfecció i el pressupost es dispara.  Aquesta és la manera de pensar del cine: “El Mise-en-Scène és el rei”, que es vegi car fa que un vídeo sigui bo.

“La manera d’entendre el vídeo que heretem del cine és cara”

La manera de pensar del cine ve d’un món que ja no té res a veure amb l’actual. Aquest no és un missatge apocalíptic, en la vella manera de pensar l’audiovisual hi ha negoci, hi ha molta gent fent-hi diners. El què em fa trencar el cap és que aquesta vella manera de fer negoci s’ha quedat al marge de la realitat digital. Si volem pujar a la onada hem d’abordar la producció audiovisual des d’una perspectiva completament nova.

La gent de l’audiovisual hem estat formats en el sí de la metodologia de la televisió (versió optimitzada de la indústria del cine al meu entendre) o directament del cine. Ara cal que desaprenguem i tornem a aprendre. És l’era del vídeo i no pot ser que ens quedem arraconats. Hem d’utilitzar la part servible del nostre coneixement per crear un nou model de negoci  per la producció audiovisual.

CompartirTweet about this on TwitterShare on LinkedInShare on FacebookEmail this to someone