Mannequin Challenge


Les modes són efímeres i la gent, no és que tinguem mala memòria, no, és que veiem tantes coses al cap del dia que se’ns fa impossible recordar-les totes.

El flash mob, el lipdub, el harlem shake, tants d’altres que em deixo i el darrer, el mannequin challenge. No entraré en si les modes són bones o dolentes, podria pendre mal… En això hi estaràs d’acord: Les modes són una realitat. Una realitat que té una influència molt forta en el nostre ofici.

Com en tantes d’altres coses, la gràcia de seguir, o no, una moda és el tempo: Segueix-la massa d’hora i no t’entendrà ningú. Segueix-la massa tard i seràs un pringat.

Les modes són fruit d’un context, d’una cadena de factors, alguns dels quals són quasi impossibles d’identificar. En molts casos, les modes, ni tan sols són noves. Són remakes, conscients o inconscients, de coses ja fetes. I més en el nostre ofici! Mireu si no aquesta escena de Shaolin Soccer, èpica curiosa pel·lícula del 2001.

[iframe]<iframe src=”http://www.youtube.com/embed/WFTP4Xj9Q-s?autoplay=0&amp;loop=1&amp;modestbranding=1&amp;rel=0″ width=”640″ height=”480″></iframe>[/iframe]

Com en la majoria de casos, la moda en qüestió ve dels Estats Units. Durant els darrers mesos ens han plogut mannequin challenges de totes bandes. Alguns de molt aconseguits, d’altres menys agraciats i també el de la dolores-tate-quieta-conyo. Com decidim quan ens hem d’enfilar al carro d’una moda o no? El tempo ho diu tot. Normalment, quan una moda arriba als mass media vol dir que ja s’està apagant i la finestra de temps que et queda per executar el teu, si realment et fa falta fer-ne un, s’acaba.

He participat de la producció d’un mannequin challenge de dues entregues. I realment m’ho he passat molt bé fent-ho. Es tractava de crear un vídeo promocional a ser distribuït per canals de no-pagament i el temps que teníem per portar-ho a terme era de dues setmanes. Penso que entre tots ho vam encertar. El tempo de publicació va ser idoni. El fenomen mannequin challenge ja havia arribat a la nostra població per mitjà dels mass media estatals i tothom ho coneixia. Però encara no estava ‘suat’ pel nostre target. Així doncs que ens hi vam llençar. Era ideal, estàvem encara dins la finestra de ‘moda’ i gràcies a la bona organització de la gent amb qui havíem de treballar, la producció es presentava senzilla. Així doncs, vam fer aquestes dues peces i estic molt content pel seu resultat. Pensant en resultat com a : ‘Compleix la seva funció i els recursos utilitzats són assumibles? Súper sí.’

Només vam vulnerar una cosa en el Mannequin challenge, i és que vam prescindir de la música que ha acompanyat el fenomen des del principi: Black Beatles. Vam prescindir de la cançó perquè la lletra inclou missatges masclistes fins a fer fàstic, a més d’altres actituds d’estil de vida que no porten a enlloc.

 

[iframe]<iframe src=”http://www.youtube.com/embed/–F-oMOz4dA?autoplay=0&amp;loop=1&amp;modestbranding=1&amp;rel=0″ width=”640″ height=”480″></iframe>[/iframe]

 

[iframe]<iframe src=”http://www.youtube.com/embed/g350gaL2ZsM?autoplay=0&amp;loop=1&amp;modestbranding=1&amp;rel=0″ width=”640″ height=”480″></iframe>[/iframe]

 
Aquest article el vaig escriure el desembre però no recordo perquè no el vaig publicar. Avui l’he trobat i he pensat que no era pas tan desastrós…

CompartirTweet about this on TwitterShare on LinkedInShare on FacebookEmail this to someone